* El mestre Manuel Cuyàs em va dedicar unes boniques paraules la setmana passada amb motiu de la lectura de la meva tesi doctoral que voldria compartir amb vosaltres. Gràcies de nou, mestre!

La Susana Pérez-Soler em va convidar a assistir a la lectura i defensa de la seva tesi doctoral a la Universitat Blanquerna, i m’hi vaig fer present a l’hora exacta perquè no m’ho volia perdre de cap manera. Havia tingut d’alumna la Susana en un dels dos cursos de periodisme que vaig impartir a la Blanquerna fa uns anyets. Era una noia trempada entre gent que també ho era molt i que ara s’estan obrint pas en la professió. Després va venir a parar a la redacció d’El Punt Avui en condició d’estudiant en pràctiques. Es va integrar tant que semblava una més de la colla, i fins i tot s’unia a nosaltres a l’hora de dinar o a l’hora d’organitzar un sarau. Tenia una manera de ser ingènua, mallerenga i un punt insinuant, i se sorprenia de tot. Unes característiques que li valdran molt. Els periodistes ens hem de sorprendre de tot, i aquell toc de mallerenga obrirà a la Susana moltes portes confiades perquè la fa semblar manejable i manipulable, quan no ho és gens. Si a mi em fes un dia una entrevista la Susana faria passar les meves paraules per unes balances o per cal notari abans de pronunciar-les. Perquè la conec, és clar. Els que no la coneixen, ja s’ho trobaran.

Tan jove, i doctora. Va defensar una tesi sobre les relacions del periodisme i el Twitter, amb exemples agafats d’aquí i de Bèlgica. Per què de Bèlgica? La Susana s’ho sap i ho va justificar. Semblava que en comptes de trobar-se davant d’un tribunal que li acabaria fent preguntes inquisitives parlés per a ella sola o ho fes per una colla de col·legues de tota confiança. Si jo em trobés exposat a un tribunal presidit per la barba, la corpulència i la veu de l’Albert Sáez quedaria com un pollet i sense saber què dir, i se m’escaparien de les mans la nota i no diguem el cum laude. La Susana, tan tranquil·la.

Si vols llegir l’article complet, fes clic aquí.