* Text llegit en l’acte #PrenemLaParaula, organitzat per l’Institut Català de les Dones i la institució de les Lletres Catalanes, contra la sentència de La Manada. Extracte de l’informe «La cobertura mediàtica del cas de La Manada. Com es construeix el relat d’una agressió sexual» publicat a Mèdia.Cat el juny de 2018.

Les narracions, representacions i discursos que componen el relat del cas de La Manada en els mitjans de comunicació són una font d’informació que ens mostra l’arrelament de la cultura masclista en la societat. Desgranem, a continuació, els principals mecanismes per relatar i perpetuar la violència sexual en els programes de televisió de major audiència.

En primer lloc, la revictimització de la víctima. Dubtar de la seva paraula. Que la jove agredida hagi d’escoltar que s’ho va inventar tot. Que la denúncia era falsa. En aquest sentit, Espejo público va recollir el testimoni d’una veïna dels agressors que afirmava: “Ells van acabar la seva orgia i van marxar. No van ser cavallerosos… Van anar a esmorzar i van seguir de festa al mateix carrer. Hi havia un militar i un guàrdia civil que saben de lleis… De debò algú creu que són tan imbècils de seguir al mateix carrer perquè la policia els detingui? Això és una denúncia falsa. N’estic convençudíssima”.

O aquest altre testimoni, que recollia el programa d’Ana Rosa Quintana el dia anterior a la sentència. Parla un dels membres de La Manada que no va participar en l’agressió de Pamplona, però que deia que sí que ho havia fet en altres ocasions: “Això és el que es porta ara. Cinc homes contra una dona, o deu contra dues. Mai ninguna se n’ha queixat, només ella. […] Caldrà veure com castiguem aquesta noia, perquè l’haurem de castigar…”.

En segon lloc, el domini de l’esfera pública per part de l’advocat dels agressors. L’advocat de La Manada es passeja amb impunitat per qüestionar la versió de la noia i exculpar els violadors. I acapara majoritàriament les hores de televisió dedicades a aquest tema. El seu relat és aquest: “Que vostès no entenguin que una noia de 18 anys vulgui una fantasia, poden no entendre-ho, però han de deixar  fora els seus prejudicis morals”.

Tercer mecanisme per perpetuar la violència masclista en els mitjans de comunicació: la vinculació de la violació a les orgies i festes sexuals. Els programes de televisió acompanyen aquestes declaracions amb imatges dels sanfermins on veiem dones mig nues. I posen veus en off com aquesta: “Poc abans de Pamplona van estar a Barcelona. On anaven, arrasaven. No els anava gens malament. Gresca, platja, riures. Dones, sexe, diversió. La Manada no tenia fi. Ana Rosa els mostra en exclusiva la disbauxa de La Manada”.

Quart, i últim, els discursos exculpatoris dels agressors. Aquest és el discurs de l’advocat de La Manada: “Els meus representants no són model de res en molts aspectes. Són simples, infantils i primitius en temes de sexe i futbol. Però són bons fills i estan units a la seva família i amics”. I aquest és de la germana d’un dels agressors, El Prenda: “Volen dibuixar un monstre i no ho és. El meu germà és afectuós, és el que cuida dels meus pares, és qui banya el pare que és minusvàlid, és qui els acompanya als metges. És un noi normal. Una bona persona”.

JA N’HI HA PROU.   

Ja n’hi ha prou de fer malbé la dignitat de les víctimes, de revictimitzar-les, de jutjar-les, de dubtar de la seva paraula, de ridiculitzar-les, de responsabilitzar-les, d’insultar-les, d’embrutar el seu nom. Ja n’hi ha prou de donar la paraula als agressors, d’apropar-se als seus familiars, amics i veïns perquè lloïn la seva persona i exculpin els seus actes, d’humanitzar- los, de blanquejar-los, de tractar-los com a seductors. Ja n’hi ha prou de vincular les violacions amb el sexe consentit, les orgies i les festes sexuals, d’il·lustrar les informacions sobre agressions sexuals amb noies amb poca roba i de fer servir músiques que només busquen la morbositat.

En definitiva, ja n’hi ha prou de fer de la violació un espectacle. El masclisme viu i es reprodueix, en part, perquè s’alimenta des dels mitjans. Per erradicar les agressions sexuals, és imprescindible abolir les representacions i els relats –com aquests que els he llegit– que les fomenten.