*Article publicat a Mèdia.Cat el 27 de setembre de 2018.

L’ofensiva contra el referèndum de l’1 d’octubre, ara fa un any, va comportar l’inici d’una onada repressiva amb tancament de pàgines webs, identificacions i agressions a periodistes, l’entrada de les forces de seguretat de l’Estat a les redaccions de diversos mitjans i més de 100 incidents en un parell de mesos, tal i com recollia aquest informe de Mèdia.cat. Des d’aleshores, les mossegades a la llibertat d’expressió i al dret a la informació arreu de l’Estat espanyol no s’han aturat: el raper Valtònyc ha hagut de fugir a Bèlgica per evitar entrar a presó, van detenir per terrorisme i rebel·lió membres dels CDR després que aquests fessin talls en carreteres i peatges i l’actor Willy Toledo ha passat una nit al calabós per insultar Déu. Són temps d’involució i repressió. En aquest context, la Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Informació (PDLI), amb seu a Madrid i d’àmbit estatal espanyol, vigila amb atenció qualsevol intenció de vulnerar drets fonamentals vinculats a la llibertat d’expressió i denuncia els abusos que es cometen en aquest àmbit. N’entrevistem la presidenta i codirectora de Público, Virginia Pérez Alonso, aprofitant que és a Barcelona per participar a la jornada “Democràcia: Crisi? Cansament? Regressió?” organitzada la setmana passada per FundiPau.

Com i per què sorgeix la PDLI? I qui hi ha al darrere?

La PDLI és un col·lectiu que està integrat per organitzacions de periodistes, d’advocats, de consumidors i d’activistes. Neix el 2014 per la preocupació davant les tres lleis mordasses: la llei de seguretat ciutadana, la doble reforma del Codi Penal i la reforma de la llei d’enjudiciament criminal. Totes tres limiten la llibertat d’expressió i el dret d’informació, i el nostre objectiu és denunciar i frenar aquests abusos. Des de la PDLI no ens centrem estrictament en el que succeeix en el sector periodístic, sinó que també mirem de prop si hi ha risc d’involució a Internet i en els moviments ciutadans. Entenem el dret a la llibertat d’expressió d’una manera àmplia, tal i com ho entén la Constitució. És un dret de la ciutadania, no només de periodistes i mitjans.

L’actuació repressiva del PP en els darrers anys ha estat significativa. Hi ha voluntat, per part del nou govern de l’Estat, de revisar alguna d’aquestes lleis?

Sánchez, en el discurs de la moció de censura que el va convertir en president, es va comprometre a canviar la llei de seguretat ciutadana. Però és una modificació lleu i no es refereix als articles més polèmics. La majoria de multes que ara es posen en virtut d’aquesta llei són per l’article que recull les “faltes de respecte a l’autoritat”, un calaix de sastre on hi caben moltes coses, i aquest article no el volen tocar. Però la llei mordassa, de què tant s’ha parlat als mitjans, no és la que té pitjors conseqüències per a la llibertat d’expressió, sinó que ho és la doble reforma del Codi Penal. La reforma antigihadista, com també s’anomena, va ser un pacte entre PP i PSOE que va tenir lloc després dels atemptats de Charlie Hebdo i que va servir per endurir tots els delictes de terrorisme. Aquí hi entra, per exemple, l’enaltiment del terrorisme de què s’acusa Valtònyc.

D’altra banda, no es van modificar articles polèmics que contradiuen la Declaració Universal dels Drets Humans i altres convenis que vetllen per la llibertat d’informació i expressió. Faig referència als articles del Codi Penal d’injúries a la Corona i d’ofensa als sentiments religiosos. I això també té greus conseqüències per a la llibertat d’expressió i és per on estan colant tots els casos més controvertits en matèria de llibertat d’expressió, com ara el del cantant César Strawberry, la tuitaire Cassandra i l’actor Willy Toledo. Vivim en un país en què s’acusa artistes d’enaltiment del terrorisme i en què hi ha delictes d’opinió! Això és contrari a una democràcia.

Internet ha estat també amenaçat recentment amb l’aprovació de la directiva del copyright al Parlament Europeu. Segons organitzacions de consumidors i d’internautes, la introducció dels articles 11 i 13 implica la censura automàtica i una taxa als enllaços, la idiosincràsia de la xarxa. Hi estaria d’acord? Per què?

Sí, la defensa d’Internet és un dels nostres objectius des del primer dia. Jo mateixa vaig ser una dels pocs periodistes que ens vam reunir amb la ministra Sinde per abordar la llei de la propietat intel·lectual. Recentment hi ha hagut una esmena per a tancar webs sense intervenció judicial i hem fet un comunicat per aturar-lo. Respecte la directiva europea, encara no hi ha res definitiu i estem molt atents respecte la postura que presentarà el govern espanyol al Parlament europeu.

També denuncieu que la llei de transparència neutralitza el dret a la informació pública. En quin sentit?

La llei de transparència és un pegat que va fer el govern en un moment en què el context demanava activar lleis de transparència. Però és una llei feta pels que no volen ser transparents. Tenir un portal de la transparència és meravellós, però no ho és tant si aquest és inaccessible. Prova de fer una petició: triguen mesos a contestar en el millor dels casos, no retornen la informació sol·licitada… És una llei, a més, que no obliga, per exemple, a ser transparents en temes de publicitat institucional. A Espanya no sabem com el govern destina els diners en publicitat institucional! Quina vergonya! Quan se sap alguna cosa és perquè es fa una pregunta parlamentària i a algú se li escapa alguna cosa… Ara mateix hi ha vuit ministeris pledejant per a no dir a qui destinen els diners. Tampoc hi ha transparència en els temes de la casa reial. Les despeses que figuren a la seva pàgina web no ho especifiquen tot, no sabem quants diners provenen de Defensa o Patrimoni. Si la comparem amb altres lleis de la transparència europees, la nostra és mediocre.

I si a més no fan cas de les sol·licituds rebudes…

No en fan cas, però hi ha també un problema de conscienciació ciutadana. Els ciutadans no senten aquest dret com seu. No exigeixen als organismes públics total transparència amb les seves despeses, i això que estan gastant els seus diners. No se senten amb aquesta responsabilitat i no recorren a aquestes instàncies. Sembla que només sigui un caprici del periodistes.

Com afecta la precarietat dels periodistes i la crisi del sector a la llibertat d’expressió? Hi ha autocensura?

Nosaltres no entrem en temes laborals, però la precarietat mai no és bona. Menys encara en el nostre sector, que rep constantment amenaces (querelles o demandes pel dret a l’honor, per injúries, calúmnies, dret a l’oblit…) i requereix d’equips jurídics per defensar-se d’aquestes amenaces. Com a mitjà, com menys recursos pots dedicar a cobrir-te les espatlles en aquest sentit, menys informació que sigui un risc per la teva empresa pots publicar. Ho veig més com un tema d’empreses que de periodistes individuals, tot i que també és cert que si tu avui perds la feina i saps que et costarà trobar-ne una de nova, et penses molt què pots dir i què no.

Encara hi ha equips d’investigació als mitjans? Últimament sembla que només els nadius digitals donen exclusives…

Sí, sí que n’hi ha. Molestar o no el poder, depèn del que vulgui fer cada mitjà. No és tant un tema de recursos. A Público, per exemple, mitjà del qual soc codirectora, amb una redacció de 23 persones vam treure tot el tema de les clavegueres de l’Estat. La Patricia López i el Carlos Enrique Bayo són dos periodistes totalment deslliurats per fer investigació, i quan tenen un tema, el treuen. Després hi ha 10 periodistes més només per buscar temes. En total, ara som 30. De manera que un terç de la redacció està només per aquesta feina.

Hem fet un repàs a les limitacions de la llibertat d’expressió i hem assenyalat alguns casos que representen un retrocés de la llibertat d’expressió a l’Estat. Algú no ho jutjarà de la mateixa manera i dirà que casos com els de Valtònyc o Willy Toledo fomenten els discursos d’odi. Què els diries?

Els delictes d’odi semblen el calaix perfecte on tot s’hi val. D’acord amb el convenis internacionals ja mencionats, un delicte d’odi és un delicte contra un col·lectiu minoritari per raons d’ideologia, sexe, raça… Només poden ser víctimes de delicte d’odi uns determinats col·lectius concrets. És a dir, la Policia no és un col·lectiu que sigui objecte d’odi, per exemple. El rei tampoc. Els polítics tampoc. Perquè no són col·lectius minoritaris ni estan subjectes a una protecció especial. L’únic que puc afegir és que a mi m’ofenen moltes coses que escolto. Però el dret a no sentir-se ofès no existeix. Si t’ofèn alguna cosa, t’aguantes. Mires cap a una altra banda o no parles amb aquella persona.

Defensaríeu doncs que Jiménez Losantos té dret a dir que cal bombardejar Barcelona cada 100 anys perquè està exercint el seu dret de llibertat d’expressió?

Cal avaluar el context. Una cosa és cantar una cançó i donar un missatge amb el qual pots o no estar-hi d’acord. D’això se’n diu creació artística. Una altra és que Willy Toledo escrigui al seu Facebook personal una tonteria. I una de ben diferent és que un senyor des d’un mitjà de comunicació digui una barbaritat. Però nosaltres ja hem dit que Jiménez Losantos té el mateix dret que qualsevol altre a dir el que vulgui. Els límits ja estan fixats: hi ha un dret a l’honor, a la intimitat… Si algú se sent ofès pot posar una demanda a aquest senyor, però no serà per delicte d’odi.

Parlant de Barcelona, mirem Catalunya. Durant el procés hem viscut serioses amenaces a la llibertat d’expressió. Heu posat el focus en això?

Des de la PDLI vam crear un observatori per registrar les possibles vulneracions a les llibertats d’expressió i d’informació durant el procés. Dic ‘possibles’ perquè ho vam començar a fer a finals de setembre, quan la Policia va entrar en una impremta per requisar paperetes. Els esdeveniments a partir d’aleshores es van precipitar i ens van començar a sorgir dubtes sobre si el que succeïa vulnerava la llibertat d’expressió o es tractava d’un estricte compliment de la llei. En qualsevol cas, vam voler recollir-lo tot per si calia anar a algun organisme internacional a denunciar aquestes vulneracions. Els incidents que vam recollir des de l’observatori durant aquells dies són: prohibició d’actes sobre el dret a decidir; tancament de webs; agressions a periodistes; queixes pel tractament de la informació a televisions públiques tant a TVE com a TV3; violència policial contra els ciutadans l’1 d’octubre. Conforme van anar passant els dies vam percebre un clima periodístic terrible i en algunes ocasions es van traspassar els límits del que pensem que ha de ser un periodisme responsable. Per això vam publicar un manifest, que es diu “Manifest per un periodisme responsable davant el procés català” [versió original en castellà i versió traduïda al català] per tal de tractar l’assumpte sense caure en la ideologia i oferint una informació veraç i no manipulada per cap bàndol. El manifest el van signar més de 200 persones i entitats [entre les quals, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, impulsor de Mèdia.cat].

Els darrers mesos heu estat denunciant que les dones periodistes són víctimes de ciberassetjament. Com trenquem aquestes dinàmiques tan pernicioses per a la llibertat d’expressió que afecten més de la meitat de la professió?

L’assetjament contra dones periodistes és una constant que no s’atura. Però no hi ha dades al respecte, de manera que hem fet un observatori per recollir-les. A la nostra web tenim un formulari que qualsevol dona periodista pot contestar per començar a posar números a una realitat que, si no hi posem xifres, sembla que no existeix. A més, amb l’Institut Internacional de la Premsa (IPI) hem fet un informe per analitzar el ciberassetjament a dones periodistes. Hem constatat, per exemple, que la polarització a Catalunya genera un ambient de crispació que es tradueix a Internet. I aquesta crispació ha estat significativament dura amb dones periodistes. El 8M, que va tenir molta força, també va generar un enorme rebuig.

Necessitem amb urgència un periodisme amb perspectiva de gènere?

El periodisme és una professió on predominen les dones, però aquesta realitat no es trasllada als llocs directius i de responsabilitat, on hi ha majoria d’homes. Això, per descomptat, té una incidència en el tipus d’informació que arriba a la ciutadania. Si no es fa una informació amb perspectiva de gènere –que la poden fer tant homes com dones, tot i que és més fàcil que sigui promoguda per dones–, al final estem privant la ciutadania de la visió de la meitat de la població. Per tant, perpetuem el masclisme i els estereotips.

Com us organitzeu per aconseguir que les coses canviïn i quins dels assoliments aconseguits fins ara us fa sentir més orgullosos?

Actuem com a grup de pressió. Quan veiem una cosa que no funciona, anem al congrés i demanem reunir-nos amb els polítics que en són responsables. Una altra de les coses que fem és informar de multes i denúncies posades a periodistes. També escrivim al defensor del poble i registrem les nostres peticions. El defensor del poble ens ha donat la raó vàries vegades i ha demanat al Ministeri de l’Interior que canviï la llei mordassa. Recentment hem frenat dues ordenances municipals, una a Saragossa i una altra a Barcelona que, emparant-se en els delictes d’odi, mossegaven la llibertat d’expressió. No hi ha gaire ressò de tot plegat perquè són normes que no arriben a aprovar-se, però són grans victòries per a nosaltres. Si no haguéssim dit res de les lleis mordassa, segurament el govern no voldria modificar ni tan sols una petita part de la llei de seguretat ciutadana. Ara hi ha un grup, IU, que té una iniciativa parlamentària per a derogar aquests articles que parlàvem del Codi Penal: injúries a la corona, ofenses religioses… Això és un èxit. Per a nosaltres és una victòria que es parli de determinats temes. És atribuïble només a la PDLI? No, però alguna cosa hi tenim a veure.